Sallent i els 100 anys de la seva Biblioteca han fet que molts sallentins s’adonessin la importància de la Mancomunitat, que va dur a terme una gran tasca en la creació d’infraestructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència, cultura i sanitat al país.

L’any 1912 Josep Sorribas, carlí del Centre Catòlic, ja va crear una biblioteca municipal “Biblioteca Popular Sallentina” i va habilitar una sala dins del mateix ajuntament d’on ell era regidor. La majoria dels llibres van ser proporcionats per Leonci Soler i March (diputat regionalista al Congrés pel districte de Manresa), per Marià Xipell (industrial sallentí influent a la vila) i per l’Institut d’Estudis Catalans, que també hi va voler col·laborar. Aquesta col·lecció tenia uns set-cents volums, molts d’ells de tema tècnic.

El 1915 la Mancomunitat de Catalunya va convocar el primer “Concurs entre les localitats de Catalunya per a l’adjudicació de Biblioteques Populars”. En aquesta primera convocatòria es van presentar diverses poblacions, però finalment va ser concedida a Sallent, Les Borges Blanques, Olot i Valls. L’Ajuntament de Sallent, a més de les condicions que exigia la Mancomunitat – cedir el terreny, instal·lar i servir llum i aigua, un pressupost anual de 500 pessetes – va oferir també el fons de la Biblioteca municipal.

Antiga Biblioteca de Sallent

Tal com explica un estudi realitzat per Teresa Mañà, la sol·licitud fou presentada pel consistori el 28 d’octubre de 1915. L’alcalde d’aleshores, Josep Camps i Puig estigué recolzat per Josep Sorribas i Josep Bonet i Torra, que foren els principals defensors de l’establiment del centre. Tal com explica en el seu estudi, “l’edifici responia a un model de gust noucentista que incorporava elements de l’arquitectura grega i romana”.

Per tal d’agilitar els tràmits de la petició, l’11 de novembre de 1915, l’alcalde, Josep Camps i Puig, envià una carta a Eugeni d’Ors per tal d’explicar-li que la corporació municipal acudiria al concurs de Biblioteques amb un oferiment extra: la donació del fons de la Biblioteca Sallentina fundada el 1912. Així mateix li va transmetre que l’objectiu del poble era aconseguir una biblioteca de segon grau que servís.

Gràcies a la biblioteca, Sallent gaudeix d’un parc magnífic amb dues escoles i una llar d’infants perfectament integrats.

Sallent es va decidir situar la Biblioteca en un indret als afores de la població anomenat Camp del Palau, en uns terrenys donats a l’Ajuntament per Martí Arau. Per facilitar l’accés a la Biblioteca, es va haver de construir un pont i fer un nou passeig. Les obres van començar el 1917 i el passeig es va anomenar “de la Mancomunitat”. Posteriorment a la construcció de la Biblioteca, i gràcies a l’empresa Elèctrica Sallentina, es procedí a la urbanització del passeig, la construcció de les escoles i l’enjardinament del parc. Es pot dir, doncs, que gràcies a la biblioteca Sallent gaudeix d’un parc magnífic amb dues escoles i una llar d’infants perfectament integrats.

Antiga Biblioteca de Sallent

Curiositat:

Un cop obert el centre, les esperances que s’hi havien posat no van acabar de complir-se. Segons l’informe que elaborà Jordi Rubió l’any 1920, part de la culpa d’aquest desengany fou d’Anna Ribalta, la primera directora-bibliotecària que exercí el seu càrrec entre el juliol de 1918 i l’abril de 1920. Segons Rubió, Ribalta va cometre algunes irregularitats administratives i no va entendre gaire bé quina era la seva tasca, ja que no va fer res per dinamitzar ni apropar el poble a la Biblioteca. Per aquest motiu, fou cessada del cos de bibliotecàries i substituïda en la direcció de la biblioteca de Sallent per Glòria Sancho i Ferrer, una dona amb una forta personalitat, que va redreçar el desordre i les males pràctiques esteses per Ribalta.

Glòria Sancho

Glòria Sancho

Glòria Sancho va ser una de les dones més importants per a la història i el desenvolupament de la Biblioteca de Sallent. Era una dona de caràcter, i va treballar vint anys de bibliotecària en la direcció de la Biblioteca Popular de Sallent, del 30 de juliol de 1920 fins al 8 de setembre de 1940. Sancho va elaborar un anuari que ha permès entendre moltes de les coses que passaven al seu lloc de treball.

“Amb tota sol·licitud i amor he anat observant els diferents aspectes que ha presentat la seva evolució, anotant pel moment actual, sinó per la importància que podrà tenir l’esdevenidor, quan ja de nosaltres, els que haguem guiat els primers passos d’aquesta existència, no en quedi altre record que aquestes notes que avui portem, que esperem ser de la seva utilitat en un futur. Quina satisfacció serà doncs, per a nosaltres haver contribuït, amb aquestes modestes mal perfilades notes, a la formació documental de la història de les Biblioteques Populars.” Dins de les seves anotacions hi havia declaracions com aquesta.

Durant tot el seu anuari anava apuntant, a més, quins mesos hi havia més demanda de llibres i el perquè, ja que segons la bibliotecària “els mesos més freds la gent no passa pel passeig per dirigir-se a la biblioteca quan està congelat, per això crec que si la biblioteca estigues més al centre de Sallent les estadístiques augmentarien, i no crec que cap altra biblioteca superes les obres llegides d’aquesta.” Durant tot l’anuari fa referència a la fressa que les treballadores passaven cada cop que havien de travessar el parc fosc, fred i solitari.

Petit fragment dels anuaris

Malgrat que la gent freqüentes per la biblioteca en èpoques d’hivern, la bibliotecària anotava el següent: “El problema de la falta d’espai se’ns presenta freqüentment a la sala de lectura els diumenges i dies festius, i inclús molts més de laborals en determinades èpoques de l’any.”

Veien totes les notes de Glòria Sancho al seu anuari, reflecteixen la realitat que es vivia aleshores. La biblioteca no era un lloc de pas, era un lloc on la gent hi anava per culturitzar-se, i sobretot un lloc on hi havia pau i cultura.

Actualitat

Avui dia la Biblioteca està plena de llibres. Més de 40.000 són els que Sallent té a disposició i Teresa Padullés, una de les bibliotecàries, ha remarcat quin és el més important que hi ha a l’edifici.

S’ha d’estudiar per ser bibliotecari? Aquesta és la pregunta més freqüent de molts dels usuaris i curiosos que volen saber sobre aquest tema. Padullés té la resposta.

Finalment la bibliotecària també remarca que la Biblioteca de Sallent és un lloc inclusiu, on tothom hi és benvingut, ja que no es demana ni edat, sexe i tampoc religió.